jueves, 12 de mayo de 2011

Oda a catalunya des dels tròpics Agustí Bartra

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança

d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita

orfeons i corrandes,

sinó la duresa del temps que fa navegables els records

i desenterra imatges.

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

renova el gust d’oblidades farines

i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,

sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,

zenit del meu cor i de les marxes mudables,

ets tu, Pàtria!

El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,

però no deixen d’arribar-me les barques que endolades

clandestinament…

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel

del teu nom,

aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,

i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel

de madrèpora.

Estrany dins l’aire estrany,

circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres

sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,

comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament

allunyades dels pins…

Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,

¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,

assetjat per atlètiques aromes,

dins les tardes de cavalls i arcs iris?

També sabria plorar-te,

sanglotar damunt les mans estimades que també duen

anells nòmades…

Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.

¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,

si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

…………………………………………………………………………….

Tu ets la terra,

l’arbre,

el foc.

Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la teva caiguda,

el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,

sota els arcs de l’alba nova.

Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells

als graners del futur,

per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes…

3 comentarios:

  1. El tema principal d’aquesta oda és la tristesa que sent Bartra per la seva separació, mitjançant l’exili, de la pàtria catalana. Podem dir que també apareix un altre subtema que tracta sobre l’arribada a la llar d’ acollida, un espai desconegut i estrany.

    ResponderEliminar
  2. jo crec que hi ha un component molt fort, fonamental, d'esperança: "... Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la teva caiguda, /
    el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims, / sota els arcs de l’alba nova. ..."

    ResponderEliminar